Via verda carrilet del Berguedà 8-02

La Crònica de la sortida
Josep Ramon Ciurana

Via verda del Carrilet del Berguedà

Cal Rosal-Presa de la Baells-Sant Quirze de Pedret

8-02-2023

Per no perdre la costum i ser un fidel seguidor del gran Salvador Alsius, un pioner a TV3 quant si que era “la nostra”, fer-vos saber estimats lectors el Santoral (El santoral és un conjunt de persones reconegudes i venerades per l'Església Catòlica com a sants o beats en una data determinada). El 8 de febrer es celebra el reconeixement i festivitat de Jeroni Emiliani, Joan de Mata, Elisenda, Juvenci, Pol, Luci, Ciriac, Pau, Esteve, Sebastià, Honorat, Emilià i Cointa. Aquest cronista interí no farà cap acudit sobre alguns dels noms santificats.

I en un altra vesant, la de les efemèrides del dia que no caldrà esmerçar-se molt per ser més interesants que el santoral; tal dia com aquest, 8 de febrer passa a la història per:

-Al 2005, Google llença la primera versió de Google Maps

-Al 1952, tal dia com eixe, la traspassada Isabel del Regne Unit va ser proclamada reina.

-Al 1969 es crea, a Londres, el grup de rock, Blind Faith, amb Eric Clapton, Stevie Winwood i Ginger Baker i

-Al 2017 el Grup Caminants de la Costa va fer una sortida als Aiguamolls de l’Empordà.

Per acabar aquesta introducció i com es sabut el vostre interès per celebrar els “dies mundials d’alguna cosa”, el 8 de febrer és el “Dia mundial del Nirvana” (no se vosaltres, però aquesta celebració em fa pensar en moments de plaer, molt plaer-“i ahí lo dejo”-).

Bé, per aquest 8 de febrer del 2023, l’Oriol va fer una proposta de sortida que, textualment, deia: “Via Verda del Carrilet del Berguedà: Sortida de Cal Rosal, fins a la presa de la Baells, en aquest recorregut, haurem de passar per tres túnels, fins arribar al pont de Pedret, i fent una petita marrada, podem visitar l'església preromànica de Sant Quirze de Pedret, tot seguit seguirem per la ruta de l'antic carrilet, fins al peu de la presa de La Baells, de tornada podem desviar-nos fins a Santa Eugènia i retornar a la via verda un tros més avall”.

Entre la proposta (31 de gener) i la data de la sortida, hi ha un canvi de temps i per no ser menys que els anys passats amb les borrasques Glòria, Filomena, Hortense i Dana, ara ens venia sobre la Isaack, que entrava de llevant el 6 i 7 de febrer, deixant pluges generalitzades excepte a ponent, mala maror, neu i fortes ventades. Com és natural, a més d’un se li va posar la por al cos per si el dia 8 es tindria una sortida passada per aigua o neu que, amb criteri conservador i, més que res perquè la majoria te una edat com per a no ventolejar-se massa, va fer que es qüestionés la oportunitat de sortir. Finalment, vistes les previsions del servei meteorològic per la zona que teníem que patejar, 11-onze voluntariosos i esforçats caminants van decidir sortir i fer la caminada prevista; el transport se va encomanar, pel President Joan, a 2 de Badalona, en Ramon Ventura i en Joan Esteban i al tianenc Francesc que es va fer càrrec del desplaçament dels maresmencs.

El viatge fins a Cal Rosal no va tindre cap complicació, ni d’embussos, ni inclemències del temps i, aproximadament, a ¼ de nou tot el grup era al lloc d’aparcament i sortida. Com de costum i malgrat que algú o alguns desitjarien no caure en la temptació del desdejuni, perquè diuen que els dies de sortida incrementen el pes en 1 kg (que és 1 Kg en la temporalitat de la vida? i molt menys si, com sembla, pocs dies després ja l’han perdut), es dona bon compte dels trepins, la coca de vidre, les ulleres ensucrades i els “tornemi” que han sigut la novetat del dia, a tall de prova. Tot això convenientment regat amb el cafè amb llet o sense, el rom i la barreja que, aquest dia i amb la baixa temperatura ambient, era més apreciada que mai. Gràcies per tant als que ho fan possible, en Jordi, en Ricard, en Joan Esteban i “lo tortosí”.

A dos quarts de nou, aproximadament, es dona per acabat el desdejuni i el grup es prepara per recórrer la Via Verda del Carrilet del Berguedà.

Pràcticament a ¾ de 9 quant grup el grup comença a caminar per la Via Verda del Carrilet del Berguedà.

A continuació uns apunts sobre el Carrilet del Berguedà, que us poden servir per si aneu al concurs “Atrapa’m si pots” de TV3-la que abans era “la nostra”-:

“Som al 1901, principi del segle XX; Eusebi Güell, empresari català de renom, decideix aprofitar la qualitat de les pedreres del Clot del Moro per fundar la primera fàbrica de ciment Portland de Catalunya: la companyia Asland. Tot i la matèria primera, la proximitat amb el riu Llobregat i la facilitat per obtenir carbó de les mines de Catllaràs, el relleu pirinenc és dur i dificulta les comunicacions, aïllant a la fàbrica de la civilització. La solució és clara: per tal d'assegurar l'èxit de l'empresa cal un tren que connecti la fàbrica amb la xarxa ferroviària catalana i, evidentment, cal un lloc d'on puguin sortir.

És així com comencen les obres i prospeccions del carrilet que uniria Guardiola de Berguedà, on enllaçava amb el ferrocarril que portava a Berga i Manresa, amb la fàbrica de ciment Asland. L'actual exposició de material mòbil era llavors l'estació de La Pobla de Lillet i durant els primers anys de funcionament, amb les vies construïdes, qui s'encarrega de transportar els materials és un locomòbil. Aquests aparells, molt populars abans de l'extensió de la locomotora de vapor, feien ús dels raïls però no eren empesos per una màquina sinó per un grup d'animals de tir que anaven lligats al davant com ho farien en un carro.

Finalment l'any 1908 l'antiga estació de La Pobla de Lillet és testimoni del primer viatge oficial del carrilet, que transporta al rei Alfons XII i a la seva comitiva fins a la fàbrica de ciment, on realitzen també una visita. Aquesta data marca el tret de sortida dels pròxims esdeveniments. A partir de l'1 d'agost de 1914 el carrilet comença a prestar servei públic a viatgers i suposa un canvi radical per a tots els habitants de la zona que fins llavors vivien pràcticament incomunicats. Per l'antiga estació del carrilet passen pagesos i masovers dels voltants de la Serra de Catllaràs de camí a les grans ciutats però també burgesos de ciutats com Manresa, Terrassa o Barcelona, que arriben als Pirineus animats a descansar entre la natura. És precisament en aquesta època quan el fenomen de l'excursionisme i els esports d'alta muntanya comencen a fer-se populars.

El servei de viatgers funcionava normalment acoblat a uns vagons de mercaderies. De pujada hi havia dos vagons de carbó, dos de buits i dos de passatgers i de baixada quatre anaven carregats de ciment i els dos restants altre cop de passatgers. S'acostumaven a fer entre dos i quatre viatges per dia i el trajecte, de només 10km, tenia una durada de 50 minuts.

El servei ferroviari entre Manresa i Guardiola de Berguedà es va tancar entre 1972 i 1973 i després va tancar la fàbrica de ciment Asland.”

El grup avança per la via verda i a la nostra esquerra hi han edificacions de lo que fou una colònia tèxtil, Cal Rosal. Es dona una imatge curiosa que fa palès allò de que el ser humà es petit en relació al món i es que veien el grup apropant-se a un viaducte, el grup es fa petit, molt petit, malgrat la imponent talla d’en Ramon Balagué.

I els que a l’anada van girar el cap per admirar Cal Rosal varen descobrir un gran mural, amb una bellíssima dona pintada per partida doble, d’espatlles i reflectida al mirall; no se si aital pintura es pot considerar un grafitti o es una superba mostra del que s’anomena “street art”

Som petits!

Dona al mirall

A les nou ja s’han recorregut els primers 500 metres i una fita al camí en dona testimoni. A l’altra banda del riu (com no és l’Ebre no puc dir “lo riu”) veiem una resclosa que, de ben segur, forma una mena de canal que portava l’aigua per fer moure algun moli que produïa energia per la colònia tèxtil.

Xino-xano, mig quilòmetre

Aprofitament del Llobregat per fer energia

Passen onze minuts de les nou quant travessem el primer túnel, dels tres que trobarem a la via verda per la que transitem. Aquest es curt i no te il·luminació. No presenta cap problema o perill transitar a fosques si bé, actualment, tothom porta una lot al mòbil.

Anem transitant per la riba esquerra del Llobregat i el paisatge es mostra esplèndid.

Minuts després d’un quart de deu passem pel segon túnel que trobem, aquest es molt més llarg que el primer i, potser per quest motiu, te il·luminació automàtica quant detecta el pas de vianants. Es d’agrair el detall.

Un túnel ben il·luminat

A dos quarts de deu passem la fita dels 3 quilòmetres i davant nostre veiem la entrada al tercer túnel i tot just a l’entrada hi ha la Font Pescador que, si raja, raja poc. Afortunadament ningú te necessitat de beure.

En sortir del túnel una imatge espectacular del camí cobert per un “túnel” d’arbres a banda i banda. Hom pensa que els viatges del carrilet del Berguedà fruïen d’uns paisatges d’allò més atractius.

Creu i mirador de Sant Miquel

Quant manquen cinc minuts per tres quarts de deu, el grup porta quatre quilòmetres de caminada i arribem al pont de Pedret.

“El Pont de Pedret és un pont medieval sobre el riu Llobregat, dins el terme municipal de Cercs, a tres quilòmetres del nucli de Berga. El pont i els forats que hi ha a sota són dues obres incloses en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya de manera independent.

Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l'esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. És un element típic d'exemple de pont en esquena d'ase. S'eleva considerablement per sobre d'un estret obert sobre una plataforma rocosa on s'engorja el riu. Té una barana i un paviment de pedra. En un paisatge clàssic de vora riu, en despoblat, condicionat per la carretera que hi duu, refeta i asfaltada, i pel traçat de la via del carrilet, avui desaparegut. És l'únic pont per accedir a l'església de Sant Quirze de Pedret.

Sota el pont gòtic de Pedret hi ha una gran quantitat de forats que corresponen a diferents construccions medievals. Una primera sèrie de trenta forats col·locats paral·lelament i que travessen el riu a banda i banda. Podrien ser els orificis on s'encaixaven les bigues que sostenien un pont de fusta construït en època romànica. Una mica més apartats d'aquest primer grup clarament diferenciat, trobem una altra sèrie de 12, 51 i 22 forats més que semblen correspondre a una reclosa d'un molí medieval de finals del segle x o començaments del segle xi. Es feien servir per encabir-hi les bigues d'una rústega resclosa de fusta.”

El pont de Pedret

Son, més o menys, les deu del matí quant arribem, després de pujar per unes escales i un coster força empinat, a Sant Quirze de Pedret. No tenim cap visió de l’interior, doncs ni està obert ni hi ha cap obertura per on puguem tenir una vista de l’interior. Ens crida l’atenció el campanar, molt modern, que hi ha a l’exterior i des de on "lo tortosí " ha fet, a cor que vols, una homilia d’allò mes insubstancial.

Sant Quirze de Pedret

“És una església de tres naus (bé que la de migdia fou parcialment suprimida el segle xii), capçades a llevant per tres absis, el central de planta trapezoidal i els laterals de planta de ferradura. La nau central era coberta originàriament amb una encavallada de fusta, que fou substituïda a finals del segle xii o principis del XIII per una volta apuntada sobre arcs formers. La restauració dels anys 1960 restituí amb ciment armat la primitiva coberta d'encavallades. La nau de tramuntana, a la qual s'accedeix per uns graons per tal de salvar el desnivell, era coberta amb volta de quart de cercle com la de migdia i actualment té coberta a una vessant. Els tres absis es comuniquen amb les seves naus respectives mitjançant arcs de ferradura.

A l'interior s'han reproduït les pintures murals els originals de les quals es conserven a diferents museus. Els orígens de Sant Quirze de Pedret són molt poc documentats. El lloc de Pedret és esmentat l'any 983 entre les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, però de l'església, no se'n té referència fins al 1167, tot i que és evidentment anterior.”

Vista de la part del darrera

Abans de marxar d’aquest indret, a petició del M.H. President del grup, s’ha fet la foto del grup un cop s’han reagrupat tots els caminants.

Un cop feta la foto, continuem la caminada i a dos quarts tornem a ser al Pont de Pedret i des de aquest punt continuarem per la Via Verda del Carrilet del Berguedà fins arribar a la presa de la Baells. Anem-hi!

El paisatge es el mateix d’abans però ens segueix meravellant fins arribar a un punt que el camí s’interromp i es te que creuar el riu per un pontet estret.

Aquí hi havia un pont pel Carrilet

Creuem el Llobregat camí de La Baells

Son les onze del matí quant arribem als peus de la presa de la Baells, imponent!. Sembla que en un indret proper hi ha un mirador a la presa, segons diu en Lluís, però l’absència d’un camí fresat i la perillositat del coster, relliscós i amb abundants pedres soltes ha fet que els pocs que han intentat pujar per cercar el mirador, avortessin l’intent pocs metres d’iniciar l’ascens. Tot i així hem vist perfectament la presa del pantà.

La presa de la Baells

Es torna pel mateix camí que hem anat, fins a tornar a creuar el Llobregat i a la solana de l’indret, alguns aprofiten per fer un mos reparador dels esforços fets quan son dos quarts de dotze. La xocolata negra d’en Joan i algun dàtil d’en Francesc, han ajudat a recuperar forces per continuar.

A la riba del riu i al solet, es recuperen forces

Quant reprenem la marxa i un cop s’han fet uns pocs metres pel mateix camí de l’anada, a proposta d’en Lluís amb l’aval de l’Oriol es decideix d’anar, de tornada, per un altre camí i així no repetir el d’anada. Semblava que seria un bufar i fer ampolles, però ha faltat poc per que les “ampolles” els hi sortissin al cos de més d’un dels presents. Era un quart d’una. Deu minuts després ni hi ha un, l’Alfons, que li entren fogots i es treu part de l’abillament contra el fred que portava.

Cercant un camí de tornada

Ni hi ha que ja han entrat en calor

Un cop superat per tot el grup la dificultat del terreny que teníem que pujar, amb varies relliscades i moments perillosos, el grup s’ha segmentat en dos, el que s’havia avançat estava format per 6 unitats i l’altre, que ha tingut més problemes per trobar el camí, n’eren 5. Finalment els dos grups s’han trobat, pràcticament a les dues, a l’aparcament dels cotxes i s’ha fet la rutina habitual de toaleta, canvis de rova i/o calcer i el desitjat i apreciat aperitiu d’en Joan Soldevila.

A dos quarts de tres hem arribat al restaurant Sol i Cel a Cal Rosal, on teníem taula reservada i un cop presa la comanda per la cambrera s’han tardat pocs minuts en ser servits els plats a tots els comensals. El menú tenia un preu de 14,80 € que amb els cafès i la propina s’ha sortit a 17 € per cap, amb un romanent pel futur.

Tocats tres quarts de quatre, s’aixeca taula i s’empren camí de tornada a casa. A uns dos quarts de sis, la majoria ja son a casa seva, sans i estalvis i disposats a tornar-hi a la propera sortida, el dia 22 de febrer.

Fins la propera!!

Víd 8-02