Montserrat 25-01 | Caminants de la Costa

La Crònica de la sortida
Josep Ramon Ciurana

Monistrol de Montserrat-Monestir de Montserrat

Ermites de Sant Miquel i Sant Joan

25-01-2023

Avui, l’església catòlica celebra el dia en que sant Pau es va convertir al cristianisme, potser perquè ja no seria l’aliment dels lleons del circ. A més a més i com sembla que de sants ni ha per donar i vendre, també es celebra aquest dia la festivitat dels sants Agileo, Artemas, Bretanión, Palemón i Popón (ignoro si es poden traduir al català), a banda d’un “pòquer” de beats que vés a saber quina en van fer per tenir aquesta consideració i que, al menys, per “lo tortosí” que escriu no li mereixen cap rellevància i per això ni els anomena.

Ja que aquests sant, al grup Caminants de la Costa, de ben segur que no li diuen res (entre altres coses perquè ja fa temps que van traspassar) avui el grup s’encomana a la Mare de Déu negra -no mulata-que us conec!- apareguda un bon dia i patrona de Catalunya i del Barça i es proposen assolir com a primera fita arribar a l’explanada del Monestir, des de Monistrol, tal com detallava el “sherpa” oficial, l’Oriol, en un mail “Us adjunto dos plànols de la ruta d'accés a Montserrat, veureu que marca dos GRs, que es bifurquen i més amunt es tornen a ajuntar, un és el GR5 i l'altre el GR 96 ( ruta dels mons ), suposo que algú de vosaltres ha fet algun cop aquest camí i ens orientarà”. Com a segones fites del dia, seguir pujant fins les ermites de Sant Miquel i Sant Joan. Una jornada de muntanya magnifica, tant pel temps que, de ben segur, la Mare de Déu ens va obsequiar com per les fites assolides de desnivell positiu que, a fe de Déu, segur que van complaure d’allò més a l’amic Ricard.

I feta aquesta llarga introducció per part del “cronista” accidental, vés a saber si expressament per si algú del grup se’n afarta i s’ofereix a fer-ho amb més concreció, passem a detallar, més o menys verídicament, els fets del dia.

A les 7 en punt el “Qashqai” d’en Lluís carrega a 3 honorables caminants i parteix esperitat cap a Monistrol de Montserrat on arriba el primer i aparca al magnífic i econòmic aparcament habilitat pel Cremallera de Montserrat, per treballadors, turistes i peregrins del santuari que vulguin deixar el cotxe. I a la mateixa hora, les 7 en punt, el “Peugeot” d’en Solde i el “Focus” de l’Alfons arriben al pàrquing davant del Poliesportiu de Montgat, per carregar als 4 maresmencs. La ruta escollida per aquests 2 cotxes es una mica enrevessada però sembla que prou efectiva i, aproximadament a un quart de nou fan l’entrada triomfal i aparquen en 2 places properes a la que ho ha fet en Lluís. Ràpidament es disposa el desdejuni, amb l’excel·lent cafè calent, amb llet o sense, d’en Ricard, la barreja d’en Joan E., el rom cubà i neules d’en Jordi i l’acompanyament que, aquest cop, porta en Lluís amb una celebrada novetat: una excel·lent coca de pasta de croissant, a més d’uns talls de bescuit i coca de vidre i es que es tenen que agafar forces per que el que els espera aquest dia al grup de caminants es fort, molt fort.

Amb molt bon criteri, varis membres del grup, abans d’abandonar les instal·lacions del Cremallera, passen pels excusats públics de l’estació per fer arrecerades miccions i és que la temperatura es baixa i fa un airet que talla la pell; mentre tant els que no fan ús dels serveis públics admiren un exemplar de l’antic cremallera posat sobre vies i a cobert, com a record de temps passats. I, entre fet i fotut, la caminada pròpiament dita, comença oficialment quant manquen vint minuts per les nou del mati.

Esperant als del w.c. i a punt per començar a caminar

Un cremallera d’època passada

Passen cinc minuts de dos quarts de nou quan el grup, composat per 12 esforçats caminants, 12, els mateixos que a l’anterior sortida, doncs seguim sense tenir el plaer de que ens acompanyin 2 dels pares fundadors del grup, per les seves molèsties físiques. Encendrem un llantió, a veure si la Mare de Déu de Montserrat fa el miracle i a la propera sortida els tenim a punt de fer el cim. Tampoc participen els altres dos que, probablement, no els veurem més en una caminada.

Comencem a caminar en direcció al centre de Monistrol, passant per varis carrerets veient, de passada abans de fer un gir a la dreta i al balcó que hi ha a sobre d’un bar, una bandera de la República de Corea. Era una premonició de la ingent quantitat de coreans que trobarem per tot el recinte de Montserrat. Seguim caminant pel poble.

Manquen vuit minuts per les nou quant arribem a una placeta on la majoria opta per girar a la dreta per anar a sortir a la plaça propera al camp de futbol i en Ricard opina que tenim que anar a l’esquerra, que fa baixada, per anar al mateix lloc. Finalment uns tiren a la dreta i l’altre a l’esquerra (ei!, sense connotacions polítiques).

La placeta de la controvèrsia

Els “onze de la dreta” arriben minuts després a la plaça de la Font Gran i l’Alfons te temps de fer, ràpidament, una energètica abraçada a un dels arbres que allí hi ha. De seguida, a l’esquerra de la plaça, a l'inici del carrer de la Font, troben les marques del GR que ja pica cap a munt. Son les nou del matí i només podem dir: Som-hi nois!!

Es va pujant per un camí fressat i anem deixant a sota Monistrol de Montserrat; en un moment donat, el grup veu en Ricard encara a la part baixa i fan crits per, si més no, indicar-li on és el grup. Per no fer dos relats, dir que una estona després en Ricard, amb una forma física envejable, ateny al grup i es posa al capdavant. Quin home! Inassequible al desànim.

A un quart de deu, més o menys, hem pujat ja 265 metres i som al camí de les Aigües; un rètol ens diu que en 1h 20m arribarem al Monestir. Veurem! En algunes zones del camí, ombrívoles, veiem clapes de neu que, majoritàriament, amb les temperatures de la matinada s’han tornat plaques de gel. Alguna petita relliscada hi ha hagut, sense cap conseqüència física pels esforçats caminants.

Camí de les aigües

És trepitja neu o gel en alguns casos

Seguim caminant pel GR-5 gaudint d’unes bones vistes, tant de la muntanya de Montserrat com de la teòrica vall que tenim als peus.

La espectacular muntanya de Montserrat

Deu minuts abans de les deu el grup passa el Torrent de la Massanera, a 449 metres d’altitud, i el rètol que allí es troba, informa que estem a 50 minuts del Monestir. Veurem......

Torrent de la Massanera

Minuts després de les deu del matí, a la llunyania, veiem muntanyes nevades. Aquest limitat cronista ignora si el que veiem es el Montseny o els Pirineus

A dos quarts d’onze, en Joan E., atent a la mare natura capta, meravellosament, un exemplar de pit-roig. En la resta de la jornada, exemplars d’aquest ocell ens acompanyaran en varis moments, p.e. a l’hora d’esmorzar.

“El pit-roig, barba-roig, rupit o ropit a les Balears, reiet (País Valencià), reientí, reientinc o piquet roget (Erithacus rubecula) és un ocell menut i relativament abundant al Països Catalans. Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys”.

Al mateix temps que en Joan E. feia la foto al pit-roig, el grup comença a pujar les escales finals que porten al santuari; just a l’encreuament amb el camí que porta a la santa cova s’intercanvien opinions amb un grup ciclista.

Aproximadament a tres quarts d’onze el grup arriba a l’explanada del Monestir de Montserrat i el grup es troba amb un moment d’indefinició per si continuem cap a munt per la Drecera a Sant Joan, com diu en Ricard o pel Camí de Sant Miquel que com diu l’Oriol, no puja tan vertical com la suposada drecera. Finalment s’imposa la opinió de l’Oriol i tirem pel camí de Sant Miquel.

Primera part de la caminada assolida

Alguns fan una primera parada per veure, als 803 metres d’altitud, la Creu i el Mirador de Sant Miquel. Val a dir que la vista del Santuari i la muntanya des de aquest indret es espectacular i aquí si, trobem abundància de compatriotes dels de “El Joc del Calamar”. Viva Korea!

Creu i mirador de Sant Miquel

Sembla que la visibilitat de l’entorn a millorat, doncs ara hi ha mes nitidesa i, a la llunyania, es veuen mes definides les muntanyes i la neu que les cobreix.

Neu a la llunyania....

És un quart de dotze quant arribem a la Ermita de Sant Miquel del segle XIX, a 818 metres d’altitud i aprofitem la suau solana que ens reconforta per esmorzar i a banda del que cada un porta, en Salva ha repartit unes llaminadures energètiques, en Joan E. xocolata extra forta de cacau (al pas que anem aviat serà del 100% de cacau) i en Francesc ha ofert algun dàtil a la colla.

A la Ermita de Sant Miquel

“La Ermita de Sant Miquel fou un lloc estimat pels viatgers medievals. La seva arribada significava que estaven ja a prop del monestir de Santa Maria. Una mica més avall es trobava una capella en un indret on la llegenda situa el temple de Venus. Aquesta capella fou totalment destruïda per la Guerra del Francès. L’any 1870 s’edificà l’actual capella que fou beneïda el dia de sant Miquel del mateix per l’abat Muntades. L’any 1895 encara s’hi veien algunes restes de l’antiga capella. Aquest indret era el lloc on el pare abat del monestir sortia a rebre els visitants importants. La segona postal està datada l’any 1910”.

A continuació unes postals històriques de Sant Miquel:

Font: https://totmontserrat.cat/narracio/postals/capella-sant-miquel/

Un cop esmorzats, a dos quarts de dotze, aixequem “el campament” i emprenem camí de Sant Joan. La pujada es torna ben empinada i a més d’un li cruixen els muscles de les cames. Això si, seguim gaudint de magnifiques vistes com les de la panoràmica foto que s’emmarca a continuació:

Passen tres minuts de les dotze quant ja tenim a la vista Sant Joan i, degut a que l’Oriol ja n’ha tingut prou i vol emprendre xino-xano el camí de tornada, abans que marxi ens fem la foto del grup.

Son les dotze i deu quant es disposen a continuar, els 11 agosarats, fins a Sant Joan i alguns, guiats per en Ricard, tiren per una drecera amb força pedres que fa relliscosa la baixada, si bé no hi ha cap incidència.

A les dotze i vint veiem Sant Joan i tot just on fa poc més de 10 anys, a l’indret on en Jordi LLeal, e.p.d., va fer la seva lectura, uns han pujat a veure on s’estaven els monjos ermitans, ves a saber si per meditar en la pau de l’entorn o com a càstig per alguna malifeta que om no farà cap especulació al respecte.

Per visualitzar el vídeo a la versió PDF premeu:

https://youtu.be/Lm1yQVhq0ro

Definitivament, quant passen pocs minuts de dos quarts d’una s’empren el camí de tornada, a bon ritme, per veure si podem agafar un cremallera a la 1.15 p.m. Anirà justet.

Finalment no s’ha pogut agafar el tren de la 1.15 p.m. i s’ha tingut que esperar al de la 1.55 p.m.

La temperatura en aquests moments era de 9º C. Alguns han aprofitat la espera per anar a posar uns llantions a l’espai habilitat; qui això escriu pot assegurar que, al menys un, s’ha posat per demanar per la salut dels absents en particular i per la de tots en general.

En arribar a l’estació de Monistrol, on se tenen els cotxes, hi ha hagut temps per fer la toaleta acostumada i l’aperitiu habitual gentilesa d’en Joan Soldevila. Pràcticament a l’hora prevista s’arriba al Hostal Monistrol, on celebrarem l’àpat de germanor.

Al restaurant ens han acomodat a una espècie de reservat on havien parat una magnifica i grandiosa taula on em trobat un lleuger aperitiu de chips&olives mentre esperàvem que ens prenguessin nota. Tothom ha mirat amb interès la carta de plats del menú segons les seves preferències però, vet aquí que dels 7 plats de primer i dels 8 dels segons, s’havien acabat no menys de 7, lo que ha ocasionat certa incomoditat en alguns dels presents.

Mentre s’esperaven els plats hi ha hagut certs tires i arronses per l’activitat de l’aparell d’aire condicionat, doncs en Lluís, que l’aire li venia de cara, es queixava de la calor i s’ha fet “amo” del comandament de l’aparell i altres que no tenien aquesta ubicació, tenien tremolons de fred.

A les postres s’ha celebrat l’aniversari d’en Ramon Ventura i amb aquesta celebració es tanquen les celebracions de tots els caminants actius i no s’han celebrat, si bé se’ls ha felicitat l’aniversari el dia que tocava, al dos que malauradament sembla que no veurem més a les caminades. Així que hem celebrat els 69 d’en Ramon, amb unes ampolles de cava Juve&Camps, al punt de refredament. Moltes gràcies.

Celebrem els seixanta-nou d’en Ramon Ventura. Moltes felicitats!

I parlant d’aniversaris, posar de relleu que el suposat propietari o maître del restaurant, en un moment donat i amb un pastis a la ma, ens ha demanat si el grup faria el favor de cantar, a cor que vols, una felicitació per una comensal que celebrava anys. I val a dir que s’ha fet i molt bé perquè ha sigut una interpretació que ni l’orfeó català o el donostiarra haurien fet millor. Hi ha hagut aplaudiments generals. No cal posar negre sobre blanc, ni la presumpta relliscada de “lo tortosí” amb la suposa esposa, de molt bon veure, del senyor del restaurant ni , tampoc, amb una de les procacitats que “lo tortosí” a contat a la sobretaula amb notable excitació dels companys de taula.

Arribat el moment de passar comptes, el menú que era a 15€, li sumem els cafès que no s’incloïen i la propina i s’ha sortit, arrodonint, per 17 € per cap, afegint al romanent 0,90 €.

A uns dos quarts de cinc, donem per acabada la jornada i s’empren camí de tornada a casa.

Fins la propera sortida!!