Santuari del Miracle 22-03 | Caminants de la Costa

La Crònica de la sortida
Josep Ramon Ciurana

Santuari del Miracle

Solsonès

22-03-2023

Si aquest cop, en que el grup va peregrinar a un centre religiós catòlic, no fem un cop d’ull al santoral del dia, ja no ho farem mai més. Així és que cal recordar, amb devoció, aquells que l’Església Catòlica va elevar a la santedat. El dia 22 de març es celebren i honoren les següents, suposadament, bones persones: Zacaries (papa), Octavià (màrtir africà), Deogràcies (Bisbe), Benvingut (Bisbe) i Lea (vídua romana) que no tenim noticia si algú la va torturar.

Efemèrides del dia 8 de març:

-Al 1833, a Barcelona es publica el primer numero del periòdic El Vapor.

-Al 1908, al teatre Romea de Barcelona s’estrena “Aigües encantades” de Joan Puig i Ferrater.

-Al 1930, Salvador Dalí fa una conferencia a l’Ateneu Barcelonès: Postura moral del surrealisme.

-Al 1931, a Ribes de Fresser s’inaugura el tren Cremallera que, passant per Queralbs arriba al Santuari de Núria.

-Al 2006, a Euskadi la organització armada ETA anuncia un Alto el foc permanent.

-Al 2017 el Grup Caminaires de la Costa (com es deia aleshores) va fer una sortida al Turó de Galzeran i posterior calçotada a can Pep (e.p.d.) a Sant Fost de Campsentelles.

Dies mundials:

Tal dia com aquest es celebra el “Dia mundial de l’aigua”, malgrat la sequera que ens envaeix.

La proposta per aquest dia 22 de març del 2023, feta per l’Oriol va ser “podríem anar de nou al Solsonès, doncs bé us faig aquesta proposta: Del punt quilomètric 48 de la carretera C-75, fins el serrat de Sant Gabriel, per sobre del Santuari del Miracle, punt geodèsic de 863 metres d'altitud, amb dolmen inclòs.

La C-75, s'agafa poc abans d'entrar a Solsona, i haurem de fer 6 quilòmetres fins el punt de sortida, bona part del recorregut, transcorre pel GR 7, per tan no hauríem de tenir cap risc de pèrdua o marrada.

En quant al restaurant, precisament el proper dijous haig d'anar a Solsona i possiblement dinaré a la Cabana d'En Geli, aprofitaré per veure si mantenen un preu de menú assequible i en cas que ho vegi viable ja faria l'encàrrec”

Anticipo el relat i es pot dir que ni vam arribat al serrat de Sant Gabriel ni el restaurant va ser tan assequible com pensàvem, però anem a pams i poc a poc.

Pel desplaçament el MHP Joan assigna als companys Josep, Alfons i a ell mateix la responsabilitat de transportar al grup fins al punt quilomètric 48 de la carretera C-75, uns sortint des de Badalona i 2 cotxes fent una parada tècnica a Montgat per recollir als 4 maresmencs; tot ben coordinat, amb precisió mil·limètrica per iniciar la ruta a tres quarts de set del mati. El trajecte no va tenir cap complicació, exceptuant algunes variacions sobtades de la temperatura exterior arribant fins al 4º C, passant d’una albada solejada a una boira que no augurava res de bo i, finalment tornant a un magnífic dia d’aquesta primavera que va iniciar el seu periple el passat dilluns a les nou i vint-i-quatre de la vesprada. La perspectiva no podia ser millor per aquesta jornada.

Per aquesta sortida es compta amb la participació d’en Josep, de l’Oriol, d’en Ricard, d’en Joan S., d’en Jordi, de l’Alfons, d’en Francesc, d’en Lluís, d’en Joan E., d’en Salva, d’en Ramon B. i de qui mal escriu el relat aquest, en Josep Ramon. La resta del grup, Guifré, Narcís, Marcel i Ramon V, per causes diverses, ens deixen orfes de la seva presencia i bon tarannà. Us trobem a faltar companys!!

Passen pocs minuts d’un quart de nou del matí quant els 3 cotxes han arribat al punt d’aparcament i es prepara una “eventual” i inclinada “taula” per servir el desdejuni. Caram quin desdejuni!!

A dos quarts de nou, amb varietat de menges i begudes hi trobem: Pastissets de Tortosa, trepins, coca de vidre, bescuit groc sense sucres afegits, bescuit marbre i xuxos de crema i en quant a les begudes, l’habitual cafè, el rom cubà i la “barreja”, tot això gentilesa dels proveïdors Ricard, Jordi, Francesc, Joan E. i Josep Ramon. Gràcies a tots, als que ho han portat i als que se ho han cruspit!

Tot a punt, amb la pau d’esperit i la gracia de Déu ens agombolem davant un sortit desdejuni

Deu minuts abans de les nou, el grup de “la dotzena” abillats amb pals, motxilles i ben calçats comencen a caminar. El dia es radiant, la temperatura fantàstica i les ganes de caminar, enormes. Els pocs que mai han estat al Santuari del Miracle, il·lusionats de descobrir-lo i els que de joves, molt joves, hi havien estat, amb ganes de recuperar vells records; més endavant en parlarem...

A banda del lideratge de l’Oriol que coneix llocs, llogarrets, paratges, muntanyes i bon nombre d’altres punts geogràfics i d'interès a Catalunya i del guiatge, per elements tecno-mecànics que de vegades fa en Lluís, es compta, també, amb l’ajut dels plànols que munta en Jordi, una autentica obra d’orfebreria i de les manualitats que ajuda i molt a identificar els camins i els llocs de pas; excel·lent complement als coneixements del primer i a les habilitats tècniques del segon. Gracies Jordi!

La caminada, sense complicacions orogràfiques, es de bon fer; anem bordejant, quant no trepitjant camps conreu, la majoria de cereals i d’intensa coloració verdosa; un autèntic relax pera la vista.

A l’inici de la caminada passem per un camí arbrat i veiem algun arbre monumental, com ara el que acompanya aquest paràgraf. El primer tram de la caminada d’avui es fa en poc més de 15 minuts fins arribar al primer dels llocs que l’Oriol ha volgut que el veiem. Ha valgut la pena el petit desvio que hem fet.

El primer dels llocs que visitem es Brics, uns tres minuts tocats d'un quart de deu del matí. Brics es un poble del municipi d’Olius, a la comarca del Solsonès. Si bé la població de Brics està molt dispersa, al voltant de l’església de Sant Salvador de Brics, del segle XVII i estil Barroc, i han uns casalicis molt notables, amb alguna raresa arquitectònica com ara uns fumerals cilíndrics en una de les cases. La demografia de Brics es inferior a 100 persones, amb més pes d’homes que de dones.

Església de Brics

Un dels casalicis a l’entrada del nucli principal de Brics

“Sant Salvador de Brics és l'església parroquial de Brics, en el municipi d'Olius (Solsonès). Està protegida com a bé cultural d'interès local. És una església de planta rectangular d'una sola nau i sense absis. Està orientada a l'est i amb teulada a doble vessant. La façana és senzilla amb porta d'arc de mig punt i una petita finestra al damunt. Al costat de la façana principal hi ha un esvelt campanar de dos cossos cobert amb teulada a quatre vessants. Està construïda damunt de la primitiva església de la que ja no en queden restes. El parament és de pedres irregulars.

Trevics, el 1007, era una finca de Recofred i Matrisenda. Ramon d'Isarn i el seu germà Guillem posseïen terres entre el "clima", que seria el castell de Trevics, al terme de Riner, el de Llobera i el camí que anava a Solsona. El mas de Trevics no era una casa com les altres, sinó que ja es destaca como el centre d'aquesta rodalia on hi residia el castlà. El 1147 Gauzpert hi posà a Pere i la seva muller, i d'aquí en endavant es citen sovint els Pere de Trevics. Aquest castlà o batlle de Trevics tenia, entre d'altres, el càrrec de recollir els delmes de les cases que pertanyien a l'abadia de Solsona. De l'antiga església parroquial de Trevics, després Brics, no en queden restes. Havia de ser molt antiga, puix que hi ha referències del segle XI. La nova església de Sant Salvador es convertí en parroquial l'any 1846, en lloc de la del Castellvell de Solsona”

Després de visitar Brics continuem per una pista, orfe d’arbres, si bé i per segona sortida consecutiva, la contemplació de les grans extensions de camps de cereal, de formes suaus i sense elevacions significatives, es d’una bellesa aclaparadora i una visió que relaxa a la persona més estressada.

El silenci i la contemplació de la natura, sensacional!

Minuts després, pràcticament a dos quarts de deu arribem a l’espai anomenat “Les basses de Brics”, un Àrea d’interès Natural, on hi han catalogades un bon nombre de especies de fauna i flora i trobem 2 miradors d’ocells i molt encertadament es demana silenci.

Rètol informatiu de Les Basses de Brics

Senyalització dels miradors d’ocells

Quant manquen deu minuts per les deu del matí, ens trobem amb l’Embassament de l’Alsina, un altra Àrea d’Interès Natural, on el rètol explicatiu està molt deteriorat i poca informació hem pogut obtenir; segons diu l’Oriol es el final d’un barranc. En aquest punt falten 4 quilòmetres per arribar al Santuari del Miracle.

Arribant a l’embassament de l’Alsina

L’embassament

A les deu tenim una breu indecisió, a un lloc on conflueixen dos camins. L’expert coneixedor del terreny que trepitgem, l’Oriol, immediatament imparteix les ordres oportunes per agafar el camí bo.

Es un quart d’onze; a contracor ens veiem obligats a trepitjar un sembrat, davant la impossibilitat de trobar un camí fresat per vorejar-lo.

Implorem i esperem la “indulgencia plenària” del pagès.

Manquen deu minuts per dos quarts d’onze i un rètol indicador ens diu que som a 2,5 quilòmetres del Santuari del Miracle.

Gairebé a dos quarts d’onze, a dalt d’un turó veiem una ermita i decidim visitar-la, si més no per mirar si des de aquest petit cim tenim alguna vista interesant. Es tracta de la església de Sant Jaume de Riner o Sant Jaume dels Tracs doncs molt a prop hi ha la masia dels Tacs i ens sorprèn l’estat derruït del “Comunidor”. També hi trobem un petit cementiri a l’exterior.

Església Sant Jaume de Riner

“L’esglesiola romànica de Sant Jaume de Riner, situada dins de l’antic terme del castell de Riner, conserva un bonic retaule d’època barroca que hauríem de datar en el segon terç del segle XVII. La seva estructura s’emmotlla a l’arcada de la zona de l’absis, semicircular, que queda amagat rere el moble.

El retaule major, dedicat a Sant Jaume, s’organitza a partir de dos cossos aixecats a sobre d’un pedestal. El central conté tres fornícules apetxinades que allotgen les figures de sant Isidre, a l’esquerra, sant Pere Màrtir, a la dreta, i sant Jaume, al centre. Els peus de la predel·la acullen tres episodis de les seves respectives hagiografies, que en el cas del patró del temple s’estenen al cos més alt, on es representa la decapitació i el trasllat de les seves despulles per mar, en un vaixell comandat per un àngel, de Judea a Padró, on fou enterrat -una autèntica raresa de la iconografia relativa a aquest personatge. Enmig d’aquests dos taulons hi ha el Calvari, que és coronat per la figura de mig cos del Pare Etern, al cimal, flanquejat per dos medallons amb els caps de sant Pere i sant Pau.

Tot i que actualment en desconeixem el nom de l’escultor, la semblança estilística entre aquesta i altres peces conservades ha permès la construcció d’un intens catàleg artístic per aquest anònim, lligat a un periple laboral que el portaria fins a Andorra, on hauria elaborat el retaule major de l’església de les Escaldes. També se li ha atribuït, entre d’altres, el retaule del Roser de la parròquia veïna de Sant Martí de Riner, començat el 1635 pel castellà Pedro Fernández, actualment conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona”

Ja son les onze del matí i seguint les marques del GR 7 agafem un camí, estret, entre vegetació abundant que va canviar després de l’incendi del 1998, substituint les masses boscoses de pinassa (pinus nigra) per noves àrees de cultiu, matollars, petits alzinars i multitud de rouredes, formant un nou paisatge vegetal, predominant el Roure subpirinenc, l’Arç blanc, l’Argelaga i el Boix.

El camí, de vegades caminet, es agradable, de bon fer i l’Oriol anticipa següents troballes, com ara una font, on jugava quant era un vailet i passava els estius per aquestes contrades del Miracle. Es un quart de dotze quant trobem l’indret esmentat per l’Oriol, la Font del Bisbe, si be no vàrem saber veure la font perquè, molt possiblement, no rajava degut a la sequera.

En aquells temps del segle passat l’indret de la Font del Bisbe era un dels més freqüentats pel veïnat i visitants del Miracle. El dens bosc que hi havia abans del foc del 1998 generava una zona frescal idònia per les tardes d’estiu.

I, estimats lectors i companys de caminada, quant passen sis minuts d’un quart de dotze arribem al complex del Santuari del Miracle. Veiem dos primeres edificacions, sembla dedicades a cel·les per retirs, espirituals o no. Avancem guiats per l’Oriol que ens porta directament a una plaça on trobem la entrada a la església, una bassa on sembla que hi ha peixos, una font on es va donar bon compte de l’esmorzar i altres edificacions on sembla que en una d’elles viuen els pocs religiosos que en la actualitat resideixen al Miracle.

Arribant al Miracle

Plaça i entrada a la església del Miracle

Esmorzem, Ja era hora!

Mentre uns esmorzen hi ha d’altres que ja fan una primera visita a l’interior de l’església i sorprèn l’altura de la nau central i la grandiositat del magnífic retaule barroc, de 27 metres d’altura, obra del taller de Carles Morató.

Abans d’emprendre el camí de tornada que, per cert, vàrem fer el mateix que a l’anada però, òbviament, en sentit invers, l’Oriol que ja s’ha dit gran coneixedor del lloc, ens va voler ensenyar un magnífic retaule renaixentista que es troba al fontal d’una capelleta situada a l’esquerra de l’altar major i que per visualitzar-lo enllumenat es te que fer aportació d’un euro que va sufragar el company Jordi.

Magnífic retaule que explica la història sagrada

En un moment donat, una guia acreditada que dona explicacions detallades a qui vol escoltar-les i, segurament a canvi d’alguna compensació econòmica va treure el cap a la capelleta en qüestió, preguntant si el grup volia alguna explicació i, per casualitat, es va dirigir a l’Oriol que li va explicar, en primer lloc, que a ell se li va aparèixer la verge i tot seguit li va cantar unes estrofes dels “Goigs a la Mare de Déu del Miracle”. Pel lector més incrèdul cal aclarir que és veritat el que se li va aparèixer la verge a l’Oriol, si bé era dintre d’una representació de jovenets i el nostre amic i company de caminades feia d’un dels dos nens, de Celdoni o de Jaumet, i molt

posat en el paper va caure de genolls quan va fer aparició la verge a l'obra teatral. Una bonica història que, de ben segur, algun dia contarà als nets.

El darrer acte de l’estada al Santuari del Miracle del grup Caminants de la Costa va ser la foto de grup tenint de fons la església del Miracle.

Així doncs, son gairebé les dotze del migdia i ja se sap: “hora de l’àngelus per alguns i l’hora del vermut per altres”, el grup inicia el camí de tornada que, com ja s’ha dit, es farà el mateix recorregut de l’anada. Seguim admirant els magnífics i harmoniosos camps de conreu i a bon pas desfem el camí d’anada

Passen deu minuts de dos quarts de dues del migdia quant els dotze esforçats caminants tornen al lloc de sortida per fer, ja se sap, el ritual habitual de toaleta i vermut.

Un cop acabat l’aperitiu, el grup es trasllada al Restaurant La Cabana d’en Geli on hi havia reservada taula a un reservat que ja hem ocupat altres cops i assaborir els plats del menú que, sempre i tan en visites grupals com individuals, n’hem quedat molt satisfets. Al final d’aquesta crònica, qui això escriu farà una valoració del restaurant.

A les postres celebrem el segon aniversari de l’any actual, el de l’Alfons, que va complir la rodona xifra dels 70 i venia molt de gust cantar-li la habitual cançó del grup, copyright d’en Guifré. El cava va córrer amb generositat.

Celebrem els setanta de l'Alfons. Moltes felicitats!

Arribat el moment de passar comptes dir que el menú de 18 € més el vi i les gasoses, els cafès i la propina (que l’haguéssim pogut estalviar), el dinar ha costat 24 € per comensal i per els que tenien extres, encara una mica més.

Gairebé son tres quarts de cinc de la tarda quant ja s’han passat comptes i s’aixeca taula i s’empren camí de tornada a casa.

Fins la propera sortida!!

Addenda particular Rest. La Cabana d’en Geli: Aquest cop, qui això escriu, va quedar molt decebut amb el restaurant. Causes: independent del preu que, ara, ja sembla habitual pagar 18 € per un menú entre setmana, resulta que a l’esmentat preu només hi entrava “aigua” (de l’aixeta, però filtrada) , el vi es pagava a part i foren 13 € per ampolla (el més barat) i també les gasoses a 1,75 € cada una. A les dues, alguns plats ja s’havien acabat; tot i demanar el reservat habitual, ens van col·locar a un altre indret; el segon plat meu, cuixes de gall dindi, força deficient (a la taula del costat també es van queixar d’un segon de peix, que estava eixut); les postres exigües com mai havia vist a un restaurant. Conclusió: si depengués de mi, no hi tornaríem i jo, a nivell particular, no hi tornaré.

Amb caràcter general, potser seria bo assabentar-nos abans, no sol del preu del menú, sinó quins complements entren en el preu, a banda de l’aigua del grifo, sigui filtrada o no.

Víd 22-03