Caminants de la Costa
Barcelonés-Maresme

Aquesta sortida, inicialment programada pel 12 d’octubre, dia del genocidi indígena amerindi i que el país veí celebra no se sap ven bé què, doncs han passat de celebrar el “Descubrimiento de América” (una mentida que la història ja no l’aguanta) al dia de la “Raza” (sic), després fou el dia de la “Hispanidad” (que no està clar que vol dir) i, finalment i per ara, la “Fiesta Nacional de España”; segurament per a que l’exercit espanyol pugui fer veure que existeix, malgrat que mai a guanyat cap batalleta; dèiem que la sortida del 12-O va passar a re-programar-se pel dia 19 d’octubre i, així, també s’eludia fer la sortida inicialment prevista pel dia 7 de desembre que com tothom sap, es aquell dia que, generalment, toca cuidar nets, que s’escau entre el dia 6, la “Inquisició” (figurat o potser no) i el dia 8, la Immaculada, en que diuen, diuen, diuen ... que una futura santa va néixer lliure de pecat i culpa, des de el seu naixement fins la seva mort (uf! això no ho aguanta ni el que ho escriu). Es una molt bona excusa per que a tort i a dret, els assalariats del país i, sobretot, les escoles facin un pont o aqüeducte monumental. Així les coses, ja tenim el garbuix, doncs la provecta edat de molts dels honorables membres d’aquesta associació, que requereixen d’atencions mèdiques sovint, va fer que alguns no poguessin participar en la sortida, per cites ineludibles per visitar al seu esforçat guaridor.

​

Feta aquesta subtil i breu introducció, cal posar de relleu que, un cop l’Oriol (1er sherpa del grup) va fer la proposta de sortida pel dia 19, en un mail enviat a les 8.14 a.m. del 13 d’octubre, es van succeir fins a 44 mails per dir, qui venia i qui no, per cercar restaurant, per organitzar la logística dels cotxes que, en absència del mestre Pep, va requerir que intervinguessin 2 honorables membres per dir la seva, primer “l’arrreglaparròquies” de lo tortosí i després l’assenyat i MHP del grup. Per acabar d’arrodonir-ho, l’honorable Oriol que, en principi tenia que estar un hora determinada a Montgat, després li va sortir un compromís amb un net i tenia que ser-hi mes aviat i, finalment, manifesta el seu desig d’anar sol amb el seu cotxe, per retornar a la seva llar tan bon punt com s’acabi la caminada. Que potser se us fa feixuc el relat? Si és així, queixeu-vos. Seguim, perquè l’aventura no acaba amb aquestes intencions de l’Oriol, no!; resulta que l’avi complaent, potser va desvetllar-se la nit abans, ves a saber per què ...., i el dia dels fets s’adorm i decideix deixar al grup en un pam de nas i renunciar a dirigir tan selecte ramat (dit amb tots els respectes). Així les coses el grup està format per 10 honorables membres i, per tant i hi ha 8 absències.

​

A les 7 a.m. els 8 honorables caminants de Badalona es reparteixen entre els cotxes d’en Ricard i en Lluis i emprenen camí cap el lloc de trobada, l’aparcament del restaurant Collsacreu; a la mateixa hora en Josep Ramon recull en Salva i emprenen el camí que els portarà al mateix lloc que als badalonins. A les 7.24 a.m. arriba el primer cotxe, el de Josep Ramon, i pocs minuts després ho fan en Lluís i en Ricard que informen de la baixa sobtada de l’Oriol. Son moments d’indecisions i a més d’un li apetiria no fer la caminada i anar directament al restaurant. Finalment es recupera el sentit comú i es decideix fer la caminada i quan son les 7.39 a.m., sota el comandament d’en Lluís, arranquem els cotxes i, cap a munt que fa pujada!. El transit per la urbanització Collsacreu no es fàcil i el Qashqai d’en Lluís sofreix algunes imprecisions i, tot s’ha de dir, incomplint greument alguna norma de circulació, davant l’astorament i esglai del primmirat tortosí que el segueix, i ens porta a un lloc elevat, final d’un carrer de la urbanització, terme de Vallgorguina, on aparquem els cotxes a les 7.55 a.m.

​

I que fem a un hora en la que tot just acaba de clarejar el dia?. Doncs un desdejuni amb el bon cafè, amb llet o sense, d’en Ricard; els Trepins i el rom d’en Jordi i els  “Pastissets de Tortosa” i uns bescuits, industrials, per si algú volia sucar-los al cafè, que va portar, com està estipulat, lo tortosí , complementaren el desdejuni; tot servit a una taula, al raser dels cotxes d’en Ricard i en Josep Ramon, coberta amb unes tovalles, que algú va confondre amb un vulgar “paper de diari”, valguem Déu!.

“Els pastissets de Tortosa o casquetes o flaons són un dels representants més coneguts de la rebosteria de les Terres de l’Ebre, de marcada influència àrab. De fet, s’atribueix el naixement d’aquest dolç a un concurs convocat el segle XI per un governador de la ciutat de Tortosa, en aquell temps sota domini sarraí. Es tracta d’una pasta seca i cruixent, ensucrada per damunt, que pren forma de cresta, de mitja lluna. La massa s’elabora amb farina, oli, sucre i mistela o aiguardent i es farceix amb confitura de cabell d’àngel o de moniato, i més recentment, també de brossat i fins i tot de xocolata. Els pastisset de Tortosa surten tan al llibre receptari medieval del Sent Soví, com al de Coch del segle XVI”