Pep Ibern (e.p.d.) – Fogueres de Montsoriu
14-12-2022
Sembla que tot està a punt per la darrera sortida de l’any 2022 a celebrar el dia 14 de desembre, però el dilluns dia 12, dos dies abans de la sortida, rebem la trista i molt lamentable noticia, que no esperàvem, de que l’amic i company Pep Ibern, ens ha deixat per sempre. El grup queda en estat de xoc i la primera intenció es, òbviament, la de suspendre la sortida del dia 14 i assistir a la cerimònia que es farà al tanatori de Badalona. Els mails que ens creuem entre el dia 12 i el 13, s’expressen tant per anular la caminada com el posterior àpat a Fogueres de Montsoriu. Tot i així, motivat per una resposta meditada i amb reserves de lo tortosí, que s’acaba acceptant majoritàriament, finalment s’acorda celebrar el dinar com estava previst, que es convertirà en un homenatge i reconeixement d’en Pep.
El dimarts 13, a la tarda és decideix anar a donar el condol, uns anant-hi en grup i altres per lliure. El dimecres 14, la practica totalitat del grup assisteix a la cerimònia de comiat on en Guifré pronuncia una emotiva lloança de la figura d’en Pep. Va ser emocionant tot plegat i Pep viurà en la nostra memòria per sempre més, com ho fa en Jordi Lleal.
A l’acabar la cerimònia, els 12 caminants que aniran a Fogueres de Montsoriu, tanquen els seus compromisos protocol·laris i els cotxes d’en Salva i en Francesc acudiran al lloc habitual del Museu de Badalona, per sortir temptativament a les 11.45, amb les vuit places ocupades; els altres quatre assistents aniran directament, amb el cotxe d’en Ramon Ventura i ens trobarem tots davant la casa de la filla d’en Guifré, Na Rita Gol.
El viatge no ha tingut cap entrebanc i només s’ha trobat una mica de boira en un tram de la pujada a Fogueres de Montsoriu. Tan bon punt s’han obert les portes de la mansió, cada un s’ha aplicat en organitzar i executar les tasques encomanades que culminaran amb l’àpat.
A correcuita es posen les begudes al refrigerador, que ja s’ha trobat engegat, i s’han començat a preparar els diversos actes d’aquesta obra costumista: parar la taula, preparar l’aperitiu, muntar un improvisat bar amb tot el seu parament, escalfar les menges, etc., etc.
Un cop tot endreçat, s’ha obert el bar i s’ha executat l’acte primer d’aquesta amical i restringida obra: els molt professionals bartender’s, en Joan Esteban i en Josep Ramon, han enllestit en poc temps 12 “Daiquiris” preparats segons els canons mes ortodoxes de la cocteleria cubana i servits amb copa de còctel de 21 cl, de vidre, que com bé saben tots els experts és la més adequada; aquest dia més que mai, lo tortosí ha fet el ritual habitual al obrir cada una de les 2 ampolles de rom Havana Club añejo 3 anys, blanc, que s’han utilitzat per fer els 12 primers combinats i les repeticions que s’han volgut fer. El primer brindis, com no podia ser d’altra forma, s’ha fet a la memòria d’en Pep, davant del seu retrat que ha presidit la taula de principi a fi.
_JPEG.jpeg)
13.40 els 12 daiquiris estan llestos i en Pep presideix la taula
L’aperitiu ha sigut l’habitual: embotits, olives i patates Corominas, amb la novetat del deliciós Daiquiri cubà, si bé no es va fer segons la recepta particular de l’Ernest Hemingway, sinó la senzilla que ha popularitzat el cèlebre e icònic Floridita de La Havana.
.jpeg)
Un cop enllestit l’aperitiu, tots hem segut a taula, sota la mirada complaent d’en Pep
Els 12 començals i al fons, en Pep
.jpg)
Detall d'en Pep presidint la taula
Després del còctel, cerveses, altres begudes alcohòliques i menges de l’aperitiu s’ha passat al segon acte, escena 1ª, primer plat de l’àpat pròpiament dit: una excelsa lassagna de carn bolonyesa, obra del xef Guifré ha fet les delícies dels comensals i la majoria han repetit.
Enllestit el primer plat s’ha passat a la escena 2ª del segon acte, el segon plat: un sublim fricandó del xef Alfons, que ha agradat i molt a tots els comensals i, un cop més, s’ha repetit a dojo i no ha quedat més que part de la salsa, excel·lent també, a la que no s’ha pogut acabar de fer-li els honors, remullant-li pa, perquè ja s’havia acabat el pa. Se tindrà en compte per futures ocasions de portar més pa. Lo tortosí ha pres deguda nota per un futur.
I s’arriba al tercer acte, les postres, primorosament preparades per les oficials primeres del mestres pastissers, en Salva i en Joan Esteban. Respectivament, uns flams de coco senzillament deliciosos i un sorprenent i molt bo pastis de xocolata, amb una dedicatòria emocionant escrita a sobre “PEP, sempre amb Tu”. A més d’un se li van anegar els ulls.
Un cop demanat el consentiment al MHP, de si procedia o no celebrar un aniversari, celebraren el 71e aniversari d’en Josep Ramon que, improvisadament i en el darrer moment va aconseguir un parell d’ampolles de cava Masia Bach. No hi ha imatges d’aital celebració.
Per acabar, alguns, els mes “conservadors”, van prendre l’acostumat cafè i, potser, fins i tot un cigaló i els més agosarats van continuar amb el daiquiri i, en una humil mostra d’habilitat coctelera, lo tortosí va preparar, manualment, a la coctelera, un daiquiri per l’ajudant de bartender, en Joan Esteban. Les proporcions utilitzades per 1 daiquiri van ser 6 cl de rom blanc Havana Club 3 anys, 3 cl. de suc de llima espremuda i 2,5 cl de sirop de sucre. En va quedar constància del procediment amb el vídeo adjunt.
Després es va netejar tot el que es va poder, no sigui cas que la Sra. Rita Gol, no ens deixi anar-hi més i procurat deixar la casa ordenada i polida, en Guifré tanca llums, finestrons i portes i emprenem camí de tornada, però abans encara fem una foto de grup.
Els Caminants sense l'Estelada i amb Pep
Tothom ha arribat a casa sense cap incidència.
Reflexió final i personal de l'autor: Va ser una jornada dual: trista, molt trista en el seu inici doncs dèiem adéu, de forma sobtada, als 3 mesos exactes de la darrera sortida seva, a l’amic que ens ha acompanyat durant molts anys en, gairebé, totes les sortides i ens deixava per sempre.
Després, celebrant l’àpat de germanor, recordant constantment en Pep i gaudint, si, gaudint de la companyia dels amics que van poder assistir, alguns vàrem tenir la sensació que havíem fet aquell reconeixement i homenatge pòstum que algú va proposar fer-li en vida i que ja no podrà ser. D’aquestes experiències i de les viscudes durant els anys 2020-2021 amb el Covid, al menys qui això escriu ha tret la ensenyança de “el que no fem, quant ho podem fer, ho hem perdut per sempre, doncs ja no ho farem mai”.
PEP, SEMPRE CAMINAREM JUNTS