Vidrà-Puig Obiol | Caminants de la Costa

La Crònica de la sortida
Pep Ibern

Sortida 29 de juny de 2022

Vidrà – Puig de l’Obiol

A les 7 en punt del matí els cotxes d’en Guifré i l’Alfons i el d’en Francesc que ha recollit l’Oriol i en Josep Ramon a Montgat, són davant el Museu a punt d’enfilar l’autopista en direcció a Parpers.

Entre les 8.29 i les 8.31 arriben els tres cotxes a la plaça de Vidrà i tot seguit ens dirigim cap a l’aparcament de l’Hostal Serrasolsas, lloc d’inici de la caminada d’avui.

“Vidrà és un municipi de poc més de 34 Km2 i 186 habitants, format pel nucli de Vidrà, la Creu de l’Arç i el veïnat de Ciuret, i diferents cases de pagès. Al nord de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de 1989, encara que, de fet, forma part de la província de Girona. Voltada per les muntanyes del pre-Pirineu, al nord (Serra de Milany i Santa Magdalena) i per la Serralada Transversal al sud-est (amb Cims de Puigsacalm, Puig Curull, Puig Tosell, Puig dels Llops i Puig de les Àguiles).

Es té constància que les Valls de Vidrà foren habitades des de temps antics. L’etapa medieval de Vidrà és la més interessant i coneguda de la seva história. Cap al 960, el terme de Vidrà estava estructurat en 8 viles rurals: La Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Sant Bartomeu de Covildases, Bosquerons i casa d’Arig amb les Planes.”

Quan ja hem aparcat els cotxes, sorgeix el primer problema. Tenim l’acompanyament del cafè, magdalenes i ulleres que subministra en Josep Ramon i els “trepins” i el rom aportat per en Jordi, però, vet aquí que no tenim cafè. En Guifré que sol ser l’encarregat de dur-lo en absència d’en Ricard no hi ha pensat (està a punt de fer 78 anys i es va fotent gran). Ràpidament el mateix Guifré esmena l’oblit fent-nos anar a l’Hostal, que ja és obert, i on podem completar aquest nostre tradicional esmorzar.

El cafè a l’Hostal Serrasolses

A les 9 en punt estem tots preparats per començar l’excursió. A l’inici, el camí es força ample i fa de bon caminar malgrat que no hi ha cap ombra i, per tant, entomem tota la solana. Observo que tots ens hem protegit el cap amb gorres i barrets excepte “l’aprenent” Alfons i el “guapo” Francesc, que no se ben bé que ens volen demostrar.

Inici de la caminada, Anem!

A les 9.20 fem una petita aturada tècnica. En Joan S. s’ha menjat els mitjons i se’ls ha de canviar. Ara el camí combina estones d’ombra amb un bosc de faigs i altres estones a ple sol.

A les 9.45 passem per davant d’un immens casalot totalment restaurat anomenat Can Palou Xic i seguim camí enllà sota un sol de justícia. Al cap de poc ens endinsem en un magnífic bosc de faigs. El camí, cobert amb una estora de fulles seques a terra, malgrat que és estret i tira amunt amb una pujada constant, el que ens obliga a circular en fila índia, no és massa exigent i fa de bon caminar.

Can Palou Xic

Són les 10.25 i deixem enrere el bosc i tonem a la solana. Som al coll de Cristòfol. A les 10.46 tornem a entrar a un bosc on notem una reparadora fresqueta. I precisament en aquest bosc s’enceta una encesa discussió sobre si els arbres que ens envolten són avellaners o faigs. Malgrat que l’Alfons pontifica sobre la forma de les fulles, el tacte, sobre la família dels arbres, no aconseguim arribar a cap acord.

A la solana del coll de Cristòfol

Hem tornat a la reparadora fresqueta del bosc

A les 11.25 assolim la fita de la jornada, el puig de l’Obiol de 1544 metres. Com que l’espai del cim és extremadament petit, busquem una clariana en el bosc per fer l’esmorzar (on no hi falta la xocolata d’en Joan E.) i la reglamentària foto de grup. A tres quarts de dotze iniciem la baixada.

Hem fet el cim!

Recuperant forces a una clariana del bosc

Foto del grup

Són les 13.10 i decidim deixar el GR, ja que el camí és ple d’ortigues i continuem la baixada per la pista ampla. Ens hem estalviat les ortigues del GR, però ens hem perdut l’ombra del bosc i tornem a la solana que a estones es combina amb petits trams d’ombra.

En un moment determinat de la baixada, alguns caminants comencen a reivindicar poder prendre una cervesa en arribar. Gairebé aquesta reivindicació es converteix en un motí davant la postura inicial de rebuig de qui passa els comptes dels dinars. L’argument és que no pot ser que els que no beuen cervesa hagin de finançar els capricis d’altres, tal com va passar en l’última sortida on els que van prendre cervesa només van pagar un euro més que els que no en van beure, tot i que el preu de la refrescant beguda era de 1,60 euros.

El “motí” de la cervesa....

... radicalment sufocat per l’autoritat

De mica en mica les postures en van suavitzant i el “passador de comptes” accedeix al fet que tothom prengui el que vulgui, però, això si, cadascú es farà càrrec de la totalitat de la despesa extra.

A tres quart de dues arribem allà on hi tenim els cotxes aparcats i comença tota aquella parafernàlia ja coneguda de canvi de roba i de fer el vermut, que com sempre compta amb la clara, les patates i les olives d’en Joan S. i els fruits secs d’en Ramon V.

Tot seguit ens dirigim a l’Hostal Serrasolsas on el restaurant és conegut també com a Creu de l’Arç, on ens ofereixen un entrant que pot ser amanida o diversos tipus de sucs i a triar entre dos primers plats (la majoria ens inclinem per les patates farcides) i dos segons. Realment la varietat és més aviat escassa i no hi ha massa on triar. Malgrat tot, el menjar està ben cuinat i és força bo.

Durant l’àpat repartim les responsabilitats d’intendència de cara a la propera i última sortida de la temporada a Saldes amb dinar a Ca la Jana. En tot cas en propers correus ho recordarem i farem saber als que no han pogut venir les tasques que els hi hem encomanat.

A l’hora de les postres celebrem els 66 anys d’en Francesc, al que, com no pot ser d’altra manera li cantem la cançó, al meu parer cada cop amb més afinació.