Cingles de Bertí | Caminants de la Costa

La Crònica de la sortida
Pep Ibern

Cinglés de Bertí – Sant Miquel Sesperxes

9-03-2022

Són les 7 del matí i davant del Museu ja hi ha els cotxes d’en Ramon B. i en Pep disposats a recollir els caminants badalonins que han confirmat l’assistència a aquesta sortida. Són: en Lluís, en Joan E., en Guifré i els esmentats Ramon B. i Pep. Els caminants de la república independent del Maresme, Francesc, Oriol, Josep Ramon i Salva, amb el cotxe d’en Francesc van directament al punt de trobada a Aiguafreda.

A punt de pujar als cotxes els de Badalona es plantegen la clàssica pregunta: “per la Conreria o per Parpers?”. Algú amb un cert to de sorna diu:

- “Millor per Parpers que per la Conreria en Joan E. es mareja”.

En Joan s’ho escolta amb dissimulada cara de satisfacció, i ¡apa!, cap a Parpers.

A les 07:48 els dos cotxes de Badalona arriben al punt de trobada a l’entrada d’Aiguafreda, tres minuts més tard arriba el cotxe amb els maresmencs. A en Francesc i en Ramon B, els hi agafa el “cagar de maig” i marxen esperitats deixant penjats i sense saber on anar en Guifré, en Pep i el cafè. Finalment, els bons oficis d’en Josep Ramon i en Joan E. aconsegueixen que ens reunim tots al punt d’inici de la caminada.

A les 08:10 fem el cafè acompanyat per les ulleres ensucrades i les magdalenes proveïdes per en Josep Ramon que després de fer el ritual “pa los muertos” aporta una ampolla de rom Havana Club Añejo Especial autènticament cubà.

La “barra” del desdejuni

Són les 08:30 i comencem la caminada. Seguim les marques de la cursa Matagalls-Montserrat, que no deixarem en cap moment, per un sender estret, pedregós i amb una certa pujada envoltat d’un bosc molt brut bàsicament de pins.

Comencem la caminada. Anem!!

A les 08:41 arribem a una zona anomenada “Els Terrissos Vermells” on deixem l’estret sender i agafem una pista ampla que, sense ser massa exigent, continua fent pujada.

Són les 09:20 i arribem a la cruïlla de “Grau dels Matxos” i continuem seguint les marques verdes i vermelles.

Al bell mig d’una gran extensió de terreny urbanitzat, però sense cap construcció fem cap a l’ermita de Sant Miquel Sesperxes. Són les 9:50 de matí, fa un bon dia i a banda d’algunes boires llunyanes el temps no amenaça pluja.

Sant Miquel Sesperxes

El Pou en primer pla

Al cap d’una estona es produeix un moment d’indecisió, en Lluís i l’Oriol no es posen d’acord per on cal continuar, però no arriben a les mans. L’Oriol es posa les ulleres per veure-hi clar i en Lluís amenaça que plega, tanmateix tots sabem que no ho farà. Finalment, en Lluís rectifica, sembla que el seu aparell s’ha tornat una mica boig, i seguim el camí proposat per l’Oriol.

A les 10:35 arribem davant la masia el Pou, una masia amb una gran torre de defensa quadrada. La masia és tancada però sembla habitada. Esmorzem al costat del pou que es troba a uns deu metres davant l’entrada. Som pocs els que esmorzem, però algú encara en menja un plàtan. Com sempre en Joan E. i en Lluís ens proveeixen de la reglamentària xocolata. Hi ha també nous aportades per en Joan E. i no sé qui més. En Guifré ja ho diu: no cal portar res, podem quedar satisfets amb les aportacions alienes. Aquí mateix, davant la casa, fem la foto de grup. A les 10:56 reprenem la marxa.

Masia el Pou

La foto del grup

Són les 11.16 i al bell mig de la ruta, i abans d’agafar el camí de tornada, volem retre homenatge a la Maria, la filla d’en Joan S. recentment traspassada. En Lluís intenta dir unes paraules, però l’emoció l’hi ho impedeix. En Guifré pren la paraula per recordar la Maria i les vegades que ella havia fet aquest mateix camí. La resta de caminants guardem un respectuós silenci. Maria, sempre en el nostre record. Joan S. i Mercedes ja sabeu que teniu tota la nostra estima i el nostre suport.

In Memoriam Maria Soldevila Castán

A les 12:40 estem palplantats al mig del camí per decidir si continuem baixant pel mateix lloc per on hem pujat o agafem una altra ruta proposada per en Lluís. Els que es manifesten són partidaris de baixar pel mateix lloc per on hem pujat. És una mica més llarg, però sembla que més segur. Finalment, s’imposa l’opció de baixar pel mateix lloc.

Així doncs: ¡Apa, avall que fa baixada!

A un quart de dues arribem als cotxes i comença el ritual de canvi de roba i sabates. Fem l’habitual vermut, però aquest cop és un vermut sec, ja que ningú va poder anar a recollir la nevera que custodia en Josep, però tenim almenys les patates i les cornes Coromines proveïdes per en Ramon B. i que ens fotem a “palo sec”.

Vermut sòlid, es a dir a “palo sec”

A les 14:00 arribem al restaurant els Traginers. Ens asseiem al voltant d’una magnífica taula rodona amb un cercle mòbil al mig que permet que tinguem una sola conversa, potser el millor del restaurant. Menú senzill, però correcte, tot i que trobem que antigament potser hi havia més possibilitats per triar.

No sé encara com va anar, però Sant Adrià i les connexions d’en Pep amb el poder municipal van ser el centre de la conversa fins que els badalonins la van tallar de soca-rel. El seu orgull de pertànyer a una comunitat superior no va poder aguantar el protagonisme d’un poble que ells creuen inferior. ¡Ànimes càndides!.

Es va parlar de la propera sortida del dia 23 de març. Tenim carxofada a Tossa i caminada pel massís de Cadiretes. És important que es confirmi o no l’assistència com més aviat millor de cara a preparar la intendència.

Arribats a aquest punt vull fer un advertiment a tots els caminants que no van poder venir a la sortida. Si entre les 3 i les 4 de la tarda d’aquell dimecres us van xiular les orelles, no cal que aneu a cal metge. Vam aprofitar la vostra absència per “fotre-us a caldo”. Ningú se’n va salvar, començant per la A d’Alfons, seguint per la J de Jordi i acabant amb la T de Toni.

A l’hora de les postres vam celebrar els 74 anys d’en Pep cantant la nostra cançó. Sembla que ara només queda un esquirol, en Lluís, que encara canvia una part de la cançó original.