Sant Feliu de Codines | Caminants de la Costa

La Crònica de la sortida
Guifré Gol

Sant Feliu de Codines – Gorg Negre – Mare de Déu del Grau – Sant Sebastià de Montmajor – Sant Feliu de Codines

12-01-2022

Una ruta circular, proposada per l’inefable Oriol i degudament adaptada per l’ínclit Lluís en qualitat de guia suplent, que discorre pel Vallès Oriental.

7:00 Surten de Badalona 2 cotxes: el d’en Jordi amb en Pep i en Lluís d’acompanyants i el d’en Guifré amb en Joan i l’Alfons. Al mateix temps en Josep Ramon i el seu Mercedes tindran cura de recollir a en Francesc a Tiana. Des de Mollet del Vallès seguiran la C-59 fins al Cementiri de Sant Feliu de Codines on aparcaran els cotxes. S’han de lamentar absències involuntàries que han limitat el grup d’excursionistes a 8 integrants. Esperen recuperar-los ben aviat.

7:50 Ja són a l’aparcament al costat del cementiri i fan els honors al coc de maçana d’en Josep Ramon, el cafè amb llet o sense d’en Guifré i el rom Havana Club que subministra, nou de trinca, en Jordi tot efectuant el ritual “pa los muertos”. Enllestit el refrigeri. Motxilles, bastons de senderisme i pràctics* estan preparats per començar a caminar. (*)-La intuïció d’en Francesc, una vegada més, és encertada en considerar el mot “pràctic” com un localisme badaloní. El TERMCAT tan sols fa referència a tapaboques, braga de coll o buf-. La braga de coll que llueix el de Tiana li va confegir la seva sogre i algú li fa notar que sembla més aviat de noia. En resposta la reflexió d’en Francesc a en Guifré, és que “la d’home la llueix el meu fill, que és més alt que tu, tonto!”. Concloent.

Primer desdejuni de l’any

En Francesc i el seu “pràctic”

8:19 Inicien la caminada. En Lluís, sempre amb un ull sobre el mòbil i conscient de la seva responsabilitat de “conducator”, ja els ha informat del circuit a seguir. Voregen el cementiri per un camí de terra humida que més endavant s’enfila per un corriol amb roques argiloses envoltat per un migrat bosc d’alzines. En Guifré, home il·lustrat en molts àmbits de la vida, té un buit cultural pel que fa al significat dels anglicismes “renting” i “leasing” i es dirigeix a en Josep Ramon per tal d’omplir-lo (el buit). En Josep Ramon, com a bon samarità, li fa una explicació clara, precisa i empàtica que dissipa la ignorància del candidat.

Inici de la caminada

Vorejant el cementiri, per un camí de terra humida

Apareix el sol!!

8:25 Apareix el sol, que fins aquell moment no era visible, amb un cel aclarit que és premonició d’un dia de bon temps, tot i el fred de l’arrencada. Aviat surten a una carretera asfaltada amb un pal indicador que els informa que són a Les Solanes. Deixen la carretera desviant-se per una ampla pista que puja lleugerament i, d’acord amb l’esmentat indicador, al cap de 3 km esperen arribar al Sot de la Baliarda.

8:36 Just davant d’un rètol que anuncia un camí particular cap al Mas Les Solanes, en Lluís, després d’una lleugera indecisió, ordena girar a la dreta. Un minut més tard el ciclista fa aturar al grup en un turonet mentre ell segueix en solitari un camí de baixada per tal d’explorar i comprovar que és la ruta que han de seguir.

Baixant per una forta i relliscosa pendent

8:41 En Francesc, que se sona tot solet, els explica una alliçonadora anècdota entre dos personatges i que es pot resumir així: un d’ells pregunta “a ti te suena un tal Fernández” i l’altre taxativament respon “no, yo me sueno solo”. El de Tiana, que temps enrere podia competir amb els millors monologuistes d’humor, ha sofert una pèrdua de facultats ostensible. Baixen pel camí que ha explorat en Lluís i el fort pendent fa perillar la integritat física dels Caminants. Per sort no hi ha víctimes. Finalment, arriben a un caminet de poc pendent i un bosc més frondós amb senyals de GR.

9:25 Fins ara el camí ha resultat més planer i un pal indicador, amb uns rètols rònecs, els fa saber que estan al Sot de la Baliarda en la Ronda de les Elies. En Lluís, molt posat en el seu paper de líder, els commina a desviar-se a la dreta del pal i, com que el caminet és molt estret i ple de matolls, l’Alfons s’obre pas a cops de bastó (als matolls no pas als Caminants).

Ja hem agafat el camí de la dreta, després que l’Alfons s’obrís pas a bastonades

9:38 La proliferació de senyals indicant el Gorg Negre provoca dubtes de quin és l’itinerari adequat, però en Lluís els fa seguir endavant per una zona boscosa i obaga. Cegament i sense reserva mental els 8 Caminants, un rere l’altre, segueixen la petja al ciclista, que uns minuts més tard els confirma que s’ha equivocat i han de retrocedir per anar a trobar una desviació que hi ha a la dreta.

9:45 Dòcilment els Caminants han desfet el camí fins el trencall adient i baixen en direcció a la riera de Gallifa que han de creuar per tal d’arribar finalment al Gorg Negre.

9:52 Després d’haver creuat la riera en un sentit i en el contrari estan davant el Gorg Negre. Les càmeres dels mòbils treuen fum de tant retratar el Gorg des de tots els costats possibles.

El Gorg Negre

10:03 Surten del Gorg per un viarany que puja bastant i desfà el que havien fet prèviament. Recuperen el camí desbrossat per l’energia de l’Alfons i arriben a la pista ampla i planera, marcada amb senyals grocs i blancs, on arrenca el camí que els ha portat al Gorg. Bona part de l’itinerari l’Alfons ha agafat per banda a un resignat Jordi que ostensiblement ha anat empal·lidint davant l’aclaparadora verbositat de l’aprenent. Afortunadament, al cap d’unes hores d’aïllament el conductor del Peugeot ha recuperat el bon color i l’ànim.

10.35 Passen pel costat d’una construcció enrunada que en Lluís anomena Can Polvoré. Uns 200 metres més enllà troben l’església de la Mare de Déu del Grau, d’estil romànic i campanar d’espadanya en estat ruïnós. Decideixen esmorzar davant de l’església i en Lluís confirma telefònicament al restaurant de Riells la reserva per dinar. La solemnitat de l’esmorzar ha anat decaient, perquè molts dels que solien portar un bon proveïment per aquest acte semblen desganats i tan sols l’oferiment dels dàtils King Solomon Medjoul i de les xocolates Lindt i d’ametlles mantenen el ritual en certa manera.

Mare de Déu del Grau

Hora d’esmorzar

10:56 Acabat l’esmorzar segueixen per la mateixa pista anterior, on es fan visibles les ruïnes d’una altra construcció de la qual aquest limitat cronista no n’ha descobert cap referència.

11.04 Han sortit de la pista i han agafat un camí perpendicular que surt a la dreta. En Francesc els amenitza la caminada cantant “Le plat pays” (Jacques Brel) en la versió catalana de la Núria Feliu (“El clar país”). És una llàstima que el de Tiana tingui poca veu i a més tan desagradable. Malgrat tot el cel continua ben blau amb algun nuvolet blanc de decoració.

11.17 Han seguit la pista ampla per la qual ja caminaven sense fer cas d’una carretera asfaltada amb un rètol que diu Camí de la Vila a Sant Feliu. L’objectiu és Sant Sebastià de Montmajor i no hi ha res que els pugui dissuadir d’arribar-hi.

11:33 Un altre indicador els ofereix dos camins per arribar a Sant Sebastià, un que segueix la mateixa pista i un altre més èpic per un corriol. Els nostres intrèpids Caminants trien el segon. Es tracta d’un corriol estret, que ni puja ni baixa, per l’interior d’un bosc de pins i d’altres arbres que aquest esforçat cronista no ha pogut identificar.

12:05 Han retrobat la pista inicial i al cap d’uns minuts ja són a Sant Sebastià de Montmajor o “San Sebastian de los Reyes” com s’entesta a proclamar en Francesc. Segons la Viquipèdia “Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell”. A més de diverses cases hi ha una església d’estil romànic amb un campanar cloquer que és l’objectiu principal de les càmeres dels Caminants. Des d’aquest indret frueixen d’una bonica vista panoràmica amb els cingles de Gallifa a primer pla i de dos bancs per seure que fan les delícies dels Caminants menys dotats físicament.

Sant Sebastià de Montmajor

12:18 En Josep Ramon immortalitza el moment amb la fotografia del grup i l’entrada principal de l’església al darrere.

Una forta pendent per l’arriscat corriol

12:23 Inicien el retorn per un caminet que baixa a la dreta de l’església. Uns bastons de senderisme que no són de ningú resten abandonats damunt d’un dels bancs. Aviat arriben a un estret i arriscat corriol, que baixa de valent, seguint uns torres de transport elèctric. En Pep, que cau, es torça un turmell i ha de caminar coix la resta del trajecte. És en aquest tram de l’itinerari on es descobreix la raó de la prodigiosa estabilitat emocional i física d’en Joan; calça un 47.

12:58 Ja han retornat a la pista que, a l’anada, havien seguit per anar a Sant Sebastià. Una mica més endavant segueixen un tros de carretera asfaltada fins a arribar a un indicador que els informa que els falten 4,6 km per arribar a Sant Feliu de Codines. Durant aquest trajecte s’entretenen amb acudits d’aquells tan suats que no resulten cap novetat per a ningú. Fins hi tot, en Joan abandona aquella pulcra discreció que el caracteritza, per explicar-ne algun mentre la resta de sorpresos Caminants fa grans riallades de suport.

14:08 Són a l’aparcament davant del cementiri. La toaleta, que permet la contemplació dels espectaculars pectorals d’en Francesc i d’en Jordi, i el clàssic vermut d’en Solde, avui absent, que administren sense presses en Joan i en Guifré.

14:50 Ja són davant del restaurant La Parada a Riells. Un ampli i buit menjador els acull i, sense cap demora que no sigui per alleujar la bufeta, els permet triar dos plats del menú. El plat de faves amb botifarra negre és el més sol·licitat. Pel que respecta al segon plat hi ha més diversitat de gustos. En Josep Ramon els relata l’odissea que han patit els seus amics cubans per trobar un habitatge; sembla que la xenofòbia segueix molt present en certs àmbits. Després de tres intents fallits en Josep Ramon ha fet de SAREB i ha adquirit un pis davant de casa seva que ha llogat als seus amics del Carib.

En Jordi ha volgut delectar a la resta del grup interpretant al piano que hi ha al menjador una peça del seu repertori. Dissortadament, mentre estava “fent dits” amb les tecles, el cambrer li ha demanat que no continués perquè el piano no estava en condicions.

L’etern candidat ha suggerit que aprofitant l’absència dels Caminants més misògins fessin una votació, amb majoria qualificada, per tal d’aprovar la cobejada paritat atès que noves candidates han demostrat gran interès per incorporar-se al grup. La proposta no ha tingut l’acolliment que esperava l’únic representant del nucli fundador de la MHA de Caminants i ha hagut de retirar-la. No hi ha hagut cap celebració ni cava, perquè recentment cap dels presents havia afegit un any al seu periple vital. En Pep ha remarcat que el quilometratge de Badalona a Sant Feliu era bastant reduït i, per tant, alertava als Caminants que no els estranyés haver d’aportar el cotxe en les properes sortides. Després del cafè el cambrer els ha ofert un tast de ratafia que en Pep ha controlat per tal que els conductors se n’abstinguessin.

Al voltant de les 17:00, tal com solen dir en Peyu i en Jair, han pujat als respectius vehicles i han tornat a casa sense novetat.

Fins la sortida vinent.

Vídeo 12-01